No tinc paraules per desrciure tot allò que he sentit avuí. Faré l'esforç d'intentar reflectir allò que només es pot sentir quan fas una prova de superació física, psíquica i personal com la marató.Primer demano disculpes per la possible incorrecció a l'hora de redactar, però avuí l'important és poder explicar allò que he anat experimentant durant la preparació de la marató, durant la cursa, durant els moments immedietament posteriors, i finalment el cúmul d'opinions i reflexions de tothom qui l'ha fet.
5:00 del matí, sona el despertador i em quedo al llit 10 minuts més, mig lleganyós vaig a la cuina i agafo un plat sense saber exactament el que feia i el poso al microones. Uf, un plat d'espirals (pasta) per esmorzar, tot sigui per una bona cursa. Sense saber com he anat a parar al llit i m'hi he estat una horeta més. Sona el despertador per segona vegada i començo a notar els nervis del que m'esperava.
De camí a pl Espanya (inici de la marató), recullo a mon pare, suport logístic i fotògraf. Arribem a destí i comencem a veure a tot la colla que com a puntuals que som, hem arribat a la vegada. Amb alguna exepció (això va per tu Lluis, jeje).
Les primeres sensacions del calentament no han estat molt bones, no estava fi, cames poc fresques i panxa dubtosa (no vaig fer bondat del tot durant el divendres ni dissabte).
Acabem el calentament, tota la colla, i ens separem. "Que vagi bé i a tope", son les paraules de comiat. Mentres tant, la gent es comença a concentrar a la zona de sortida, m'hi dirigeixo i m'hi trobo el companys de marca, en Marcos i l'Óscar (objectiu baixar de les tres hores). Animats per l'eufòria i els nervis de la sortida comentem els ritmes, la situació de sortida, el pas de la mitja, etc.
En aquests moments, el pensament és de ganes de començar i de que tot surti sense inconvenients sorpresa.
Entre aplaudiments, sona el tret de sortida, la gent es mou, camina i al minut després de la sortida oficial passem pel pont de sortida/arrivada. Dit polse al polar i a córrer, tot això pensant ue seran tres hores de ursa amb totes les incògnites que representa. "Vinga vinga, surt involuntariament del meu pensament en veu alta. Son moments impressionants, una riuada de gent que s'enfronta, cadascú a la seva manera, a tot un repte. Aquests primers metres son al ritme de la gent, amb uns objectius ben definits: no ensopegar amb alguna cama i no deixar-se portar per l'eufòria inicial i anar massa ràpid.
Els primers metres son caòtics, quatre passes per aquí, quatre passes per allà, un canvi de direcció, una petita accel.lerada, una frenada... tot per anar agafant el ritme i per anar buscant els espais per moure's de forma més o menys cómoda. En sentit acústic, la gent anima, anima i anima, tant els corredors com el públic llença fletxes a l'aire d'anims i de bona sort per aquells que decideixen passar un diumenge de maig trepitjant els carrers d'una ciutat com barcelona.
El transcurs dels primers kms han estat més bé del que havia pogut pensar, hem corregut sense problemes i començant a marcar els temps establerts en els moments previs a la sortida.
L'Óscar anava marcant els parcials a cada km, en canvi jo passava eferències cada 4 kms, primers a 17'23" (el ritme a seguir per baixar de les 3 hores, era anar a 17'00"), cap prblema, pujada, primers km per agafar el ritme, més val començar lent que no pas ràpid ... Agafem la segona part de Diagonal i ja tot és baixada, ara el comentari era que anàvem massa ràpid, normal, baixada. Aquest comentari ha estat força present, però la realitat ha estat qu era un comentari erroni. Un moment important ha estat el pas dels 10 km, un munt de gent animant, el primer avituallament de mon pare, i ... inici de la marató ... Gran Via a vall. Hem estat tota l'estona, Marcos, Óscar i jo, marcant parcials de presició suïssa. EL comentari seguia sent el mateix, massa ràpid. Passeig de Gràcia, pujada, el ritme s'alenteix, pg Sant Joan, igual, tot i això maquem parcials de 4 km per sota de 17'00". Bona, molt bona senyal. Arribem a Sagrada família d'entre una multitud de gent animant i esperan-me trobo el segon avituallament, la Merche i l'Èric. Mallorca i Meridiana (km 18) sense problemes. Amb unes agradables paraules d'ànim de mons pares, passem a bon ritme per Meridiana i abans de girar a Felip II, en Bernat i l'Eva fent conya del ritme que portàvem (són uns cracks), ells si que anaven ràpid (en Bernat en moto, i l'Eva amb patins, jeje). Felip II, avancem a en Basílio, pont de Calatrava, Guipúzcoa, Independència i pas per la mitja. Fons a aquest moment tot ha estat sobre el preestablert. El pas de la mitja ha estat de 1h30'00" oficial, real 1h29'00". Perfecte! Clavat! Vinga Vinga! En aquest punt rebem ànims de la Carme i d'en Nico. Tot està anant bé, molt bé, però en Marcos i l'Óscar comencen a notar els efectes del ritme. El pas per Glòries absilutament tremendo, moltíssima gent animant, i ... la cara dels companys de fatiga amb un somriure dedicat als seus amors. nada i tornada per la Diagonal i una recta d'uns quants kms, segona vegada que agafem la Gran Via. És llavors quan l'Óscar começa a fallar, en Marcos ho farà algo més tard.
Les meves sensacions fins al moment han estat bones, les cames algo carregades però sense que m'impedíssin mantenir el ritme. Passat l'avituallament del km 25, un moment important, amb previ avís ls vompanys de fatiga fins el moments, he apretat una mica. Es tractava de passar d'anar cómode a anar cómode una mica més ràpid, això s'ha traduït en passar d'anar a 4'15" a 4'00"-05" el km. No ha estat matemàtica pura, només he deixat anar les cames i centrar-me en mantenir un ritme en que estiguès cómode. Ha estat en aquests primers km en solitari quan m`he posat a pensar, pensar i pensar. Anava adelantant gent sense parar, i ha estat al km 30 quan m'han vingut al cap un munt d'imatges, sensacions, persones, sacrificis, que encara ara, escrivint aquesta parrafada, fan que se m'umiteixin els ulls del que representen. Ha estat un moment en que un formigueig m'ha recorregut tot el cos. En aquest moment no calien estímuls externs, tenia prous motius, ganes, ràbia, il.lusions, sentiments, com per fer el doble del que m'havia proposat. km 30, km 31, km 32, ànims de ma germana mon cunyat i mons nebots, un estímul que ha penetrat dins del la carcasa que m'envoltava. Seguien passant els kms i seguia a bon ritme. Sembla mentida tot allò que et passa pel cap quan tens un objectiu a batre, la motivació et supera i les ganes d'assolir lòbjectiu et posen els pels de punta en plena cursa. Circunvalació, Parc de la Ciutadella, Arc de triomf, i últims ànims de mon pare, al mateix temps que li dic: ja ho tinc, això ja està. Fantàstics, emotius, vibrants, han estat els última kms, han estat els millors últims kms en les tres vegades que he participat a la marató de Barcelona. Seguia adelantant gent, Portal de l'Àngel, sól de cara, ritme trepidant, ànims de la gent, cami de Via Laietana i cap a les Rambles passant per Plaça St Jaume. Gaudint de la bona cursa i del paratgede la ciutat. Colon, moment en que sabia que ja ho tnia tot fet, les forces ja no afluixarien de forma exagerada, i ... a gaudir d'allò més. Interiorment un altre karma de sentiments, emocions i eufòria general, el resultat ha estat un vinga vinga interior i una pujara d'adrenalina que m'ha fet posar els péls de punta. Ronda, i gir cap a Sepúlveda, una salutació a la Núria i a seguir. Només podia pensar en lo que havia disfrutat fins el moment, qudaven 2 kms i ja ho tenia a la butxaca, últims ànims de compis d'entrenament i exhaustiu seguiment de l'Eva amb els seus patins. El ritme ha baixat Paral.lel, últims 40o mts, la gent cridava, enimava, saludava, i no només a mi, sinó que a les 9000 persones que hi han participat. La recta final, emotiva, passar la linia d'arrivada i ... és aquí on em quedo sense paraules. Una abraçada a un bon amic, en Bernat, i caminar uns metres, per parar en mig i ajupir-me. "Estàs bé?" paraules d'en Bernat, si si, la meva resposta; no sabia tot allò que m'estava passant pel cap i quina era la meva reacció. Senzillament estava recordant que vaig fer fa 365 dies després de la marató i a qui li dedicava tot l'esforç de la marató. Els ulls coïen, però no els tenia humits de la suor, sinó de la satisfacció i de l'emoció d'haver fet el que m'havia proposat un dia en que algo de mi va marxar per sempre. Hores i hores de sacrifici, hores intempestives per a assolir un objectiu, dolor, fatiga ... tot això val la pena per conseguir allò que et proposes. Agafo les aigues i a reposar.
És hora de cercar als companys i preguntar com els hi anat. Primer en Siquem, ha tingut una baixada de sucre. En Lluis, s'ha sortit, igual que en Santi. L'Albert i l'Enric, "más de lo mismo". En Josep M. complint objectius. L'Óscar i en Marcos, junts fins al km 26, han punxat. Així és la marató.
Acabo agraïnt a tota la gent que ha animat, que ha col.laborat i que ha fet la marató més emocionant.
pd: és increïble com ha anat aquest cap de setmana, si els caps de setmana que venen són la meitat de bons, ja estaria d'acord. Pero ... buscarem algo més.
Durant aquests dies, ja passaré fotos. Avui crec que ja hi ha prou.