divendres, 27 de març del 2009

capítol 7

Passats els 30 kms, les sensacions seguien iguals, el cap però el tenia pensant en els kms en els quals ens aventuràvem.
El respecte a la distància ja començava a ser temor, però, per sobrepassar el moments de cansament i de fatiga, que apareixen em centrava en un únic objectiu (per simplificar les coses), que es tractava de seguir fent el km al mateix ritme, i cóm a molt sense pujar de 4' el km. L'objectiu era a curt plaç, km a km i així, vaig anar fent.
Una moticació extra va ser al km 33, on ma germana em tenia preparat un avituallament sòlid.
Les cames ja anàven soles i només calia pensar en anar fent passa a passa fins a la meta.
Després de passar satisfactòriament toa la façana marítima, era l'hora d'endinçar-se al centre, passant per un entrenyable Arc de Triomf i saludant per última vegada el principal suport logístic passat l'Arc, mon pare, que em tenia preparat un gel que vaig preferir no usar-lo, ja que el cos no m'el demanava.
En aquest tram la gent anima força, fet que s'agraeix. Aquest fet juntament en córrer per les entranyes de la ciutat fa que el kms passin relativment de forma ràpida, això si, tenint present que el final (pParal.lel, Ronda i Sepúlveda) és exigent.

diumenge, 22 de març del 2009

enrenaments

Els entrenaments de la nova temporada ja els plasmaré més endevant.

capítol 6

Felip II de baixada, passat l'equador de la prova, les coses es començaven a veure d'una altra manera, no negativament, tot el contrari, l'optimisme es feia ressò dins dels meus pensament.
Les ganes de poder saludar a ma mare al tercer avituallament sòlid (pont de Calatrava), em van fer estimular positivament les cames i les sensacions d'estar a gust amb el que feia. Després d'un ok, a seguir correns, com no.
Seguíem passant kms i kms i ja teniem enfocada la Gran Via, ara a l'altre costat de la Plaça de les Glòries. Tota una recta per agafar un ritme i deixar-se portar pel grup.
Gir a l'esquerra Prim a baix per poder afrontar el primer punt crític de la Marató de Barcelona (l'anada i tornada per l'Avinguda Diagonal). Fins aquell moment, kms 26, 27, 28 ... sabia que no hi hauria cap problema per mantenir el ritme, però tmbé era molt conscient que era llavors quan un se n'adona de si va a un ritme que pot mantenir o s'ha excedit. El cap en cap moment d'aquella franja quilomètrica va tenir el pensament de que anava massa ràpid, per tant, senyl que portava un ritme sostenible, com a mínim uns quants kms més.
L'objectiu era mantenir el ritme quilòmetre a quilòmetre, i si s'arribava al 35 a aquell ritme la cosa ja la teniem a la butxaca.
Un bon moment de la cursa va ser arribar al pas del km 30 i mantenir amb el grup la velocitat portada fins el moment
Un no es pot imaginar la satisfacció d'anar passant els kms, adonar-se que vas a gust i anar assolint objectius parcials fins que no t'hi trobes.
Quina passada !!!

dilluns, 16 de març del 2009

reinici

Ahir diumenge sortida en bici d'uns 100 km.
Quedada amb en Lluis, una agadable coincidència amb en Ciscu Juàrez i companyia i una tornada mogudeta amb el grup del joven79 i un Ciscu que no té rival.
Avui, primer a posar-se a to al gim treballant de tot (4 x 20 al 70%) i una mica de natació.
La natació: 200 crol + 20 x 50 c/50" + 400 p/b c/100 + 100 suaus. Total:1700.

Ara si, capítol 5

Ja fa dues setmanes i un dia de la Marató, i encara la recordo com si fóra ahir.
El córrer per la Gran Via sempre és agradable, per que és "baixada" i per que és recta. Un cop al Passeig de Gràcia vaig poder comprovar que estava pletòric de forces, ja que sense voler vaig avançar uns metres respecte al grup en el que anava. Com que no era qüestió d'arriscar-se més del que ja ho havia fet en decidir d'anar amb el grup, vaig afluixar una mica per tornar a la seva protecció. Passats uns kms ja al carrer Mallorca va venir la primera sorpresa agradable, vàrem fer caça de qui fins el moment de la nostra arribada era la primera noia, que anava custodiada pel Marcel Zamora (no cal presentació). Així, que entre unes coses i altres, el grup es va fer més gran. La primera dona fins el moment anava tocada i no va seguir el ritme així que en Marcel, a partir d'aquell moment, es va apuntar a la "festa" que teníem muntada (uns 15 corredors) amb la que al final seria guanyadora absoluta de la Marató i que marcava un ritme adeqüat.
Un cop a la avinguda Meridiana, la vista va anar encarada a l'obtenció del 2n. avituallament sòlid. Ma mare com un clau al lloc prestablert i a l'hora marcada. Així que una petita desviació respecte al grup per agafar el gel, un què tal? de part de ma mare i la meva resposta d'optimisme-realisme dient que anava bé.
La Meridiana (novetat respecte a altres edicions de la Marató) va ser agradable, ja que era el primer punt on podies veure la gent en ser un camí d'anada i tornada.
Per acabar el capítol, nomenar el gran moment del pas per la mitja, temps 1h 19' 00". Buf, va ser la meva reacció i el pensament en veu alta: mare de Déu!

dilluns, 9 de març del 2009

Capítol 5

El capítol 5 es fa esperar.

dissabte, 7 de març del 2009

Capítol 4 (agraïments)

Un parèntesi d'agraïments.
Dedico aquest resultat, és a dir, hores i hores de temps, multitud de vivències, mil.lers de batecs del meu cor, a tothom que en els bons, els normals i els mals moments ha tingut la paciència d'estar al meu costat.
En especial al club de fans (mon pare i ma mare) i a ma germana & family que a l'hora van fer de suport logístic el mateix dia de la Marató. Remarco la paciència que s'ha de tenir i el suport incondicional que he tingut i en el que em sento inmers al seu costat.
A la resta de la familia per preguntar i reconèixer l'esforç realitzat.
A l'Ana, que amb la seva paciència i el seu positivisme m'ha fet canviar la manera de veure i sentir les coses. A la familia de l'Ana, ara també meva.
Als companys de les batalles en els entrenaments, l'Ana, en Josep M, Enric, Siquem, ... , Luis, Jaume, Luis, Carlos ...
El companys de curses, a l'hora amistats amb ànima esportiva.
Als qui es posen a les meves ordres, Jordi, Lluis, Siquem, Ana, Jaume, Elena, Sandra ...
En definitiva, a tot aquell que en un moment o altre ha coïncidit temporalment i espacialment amb una idea relacionada amb l'esport, la competició i el gaudir d'ella.
Finalment un dels agraïments més profunds cap a la meva àvia, omnipresent al llarg de les maratons que he realitzat anteriorment i a les que realitzaré al llarg de la meva vida esportiva (sempre), la qual es mereix un record a cada segon d'esforç.

divendres, 6 de març del 2009

Capítol 3

Seguim correns, i van passant els metres i metres, les sensacions són bones i el dilema està, com ja he comentat en el primer capítol, el ft d'arriscar i anar en un grup que va una mica més ràpid del plantejat inicialment o anar al ritme prestablert i anar cómode.
La decisió no va ser fàcil ni inmediata, però va ser la bona, no pel resultat final, sinó pel convendiment d'haver fet l'elecció correcta.
Un cop feta l'elecció, va ser el moment d'apretar una mica per agafar el grup el qual anava uns metres més endevant, així ho vaig fer, i tot i el canvi de ritme no em va implicar un esforç de més. Un cop vaig pendre contacte amb el grup, era l'hora de deixar-se portar i gaudir de la cursa i dels bons moments de la Marató, en especial a aquest primers kms, que és on es gaudeix del córrer d'allò més.
El pas cada 3 kms, que era el que em vaig marcar per tenir un control de ritmes seguia essent ràpid, però tot i ser conscient de la velocitat, el convenciment d'anar bé cada vegada era més contundent.
Així vaig arribar, acompanyat d'una bona colla de corredors, a fer contacte amb el grup de la 2a. dona (posteriorment 1a. i guanyadora), fet que va originar la fusió i creació d'un grup realment nombrós queens movíem al voltant d'uns mateixos objectius (marques).
El grup seguia avançant i s'apropava l'hora de tornar a passar per la Plaça Espanya, lloc on els altres anys es començava ralmentla Marató, en separar-se dels 10 km.
Km 9, km 10, km 11, tot seguia sobre rodes, bé, sobre calçat esportiu. Passat el km 12, primer avituallament sòlid acordat amb el meu pare. Tot a la perfecció, excepte que no vàrem coordinar amb l'entrega-recepció del gel que tenia preparat, però per sort, l'Alfred que engrescava el grup amb els seus comentaris d'ànims va tenir prou capacitat de reacció per agafar-lo i passar-me'l. Tot un detall d'un esportista 100%.
La ingesta del gel no va ser total, ja que no volia, ni necessitava carregar l'estómag de feina, tal i com vaig fer amb tots els avituallaments. Val a dir que el tema hidratació, era ben senzill, un parell de glops a cada avituallament líquid era suficient, tenint en comte el bon dia (per córrer)que va fer.
Desde llavors era hora d'encarar la Gran Via, deixar-se portar i anar a buscar el Passeig de Gràcia.
Continuarà ...

dijous, 5 de març del 2009

Capítol 2

En aquest missatge intentaré fer una descripció de les jornades anteriors i la jornada matinal del diumenge de la marató, que com la majoria de participants es va iniciar ben aviat.
Els dies anteriors a la marató els entrenaments eren més que res per tenir el cos activat davant del repte important del diumenge. El divendres previ, vaig realitzar un rodatge de 40' molt cómodes i unes rectes de tècnica, per acabar al gim fent una bona sessió d'estiraments. Tot seguit unes piscines per relaxar. El dissabte vaig fer el mateix, però amb només 20' de trote. La natació va consisitir en fer 1000 cómodes.
A nivell d'àpats, la dieta es va centrar en l'ingesta de pastes i arrossos, en la mida justa per no saturar, sense deixar de menjar proteines ni verdures amb unes bones sopes per hidratar-se al màxim sense adonar-se'n. Tot això procurant seguir una regularitat horaria, no sempre conseguida.
Una de les coses que em tenien preocupat era el poc descans nocturn de les últimes tres nits abans de la marató, ja que en totes elles la continuïtat del son no era gaire exemplar.
El diumenge al matí a les 5:30 va sonar el despertador (telèfon mòbil), era l'hora de llevar-se i d'esmorzar el plat de pasta que m'havia preparat la nit anterior. Tot seguit vaig tornar al llit per estar-me mitja hora descansant i reposant el menjar.
A les 6:30 ja ens vàrem posar en marxa de debò, l'Ana i jo teniem quasi tot a punt per vestir-nos i marxar cap al punt de trobada que vàrem establir amb en Siquem i companyia. Mentres acabavem de preparar les coses, una visita al senyor Roca i al carrer. Amb un cop de moto en vem plantar al punt de trobada, on ja contàvem amb la presència d'en Siquem i del pincipal suport logístic de la present edició (el meu pare).
Al punt, un cop fetes les presentacions pertinents amb els compis d'en Siquem vàrem comentar l'estat en que pensàvem que estàvem, que com sempre, per part meva, la resposta no és gaire esclaridora.
Uns metres més a munt, a la muntanya de montjuïc, vàrem arribar al centre de trobada, on ens vàre canviar de roba i ens vàrem "disfrassar" per l'ocasió. Entre tremolor i tremolor feiem repas per no deixar res a l'atzar.
Un cop tot fet, era l'hora d'acomiadar-se de l'Ana i del supor logístic i començar el suau calentament, que va consistir en fer 20' de trote molt suau per despertar les cames.
Ja a la sortida, en el calaix que indicava el meu gomet vermell del dorsal, les salutacions vn estar a l'ordre del dia (sempre som els mateixos), i els ànims no feien més que circular de boca en boca.
De mica en mica l'hora s'apropava i les sensacions seguien sense estar ben definides, l'únic que era cert es que havia treballat força bé durant unes quantes setmanes.
El tret de sortida fa aturar el temps, la ment es desbloqueja i les cames comencen a funcionar automàticament.
És el moment en que el món es fa més estret, tant com estrets són els carrers per on passa la linia blava.
Els primers metres, com sempre, són de màxima precaució, per evitar ensurts i procurar agafar ben aviat el ritme de cursa que li escau a cadascú.
Una de les coses que em varen sorpendre durant el primers kms és la celeritat en que els kms anaven caient i s'anaven consumint, fet que em va portar a passar pel km 5 de forma ràpida i sense el mínim esforç, tot i no tenir un grup de referència i veure com la gent encara s'intentava col.locar al grup i/o ritme que més li afavoria. En definitia, els primer 5 km hi eren, però la sensació era de no haver-los fet. Una cosa certa i positiva v ser la modificació del traçat respecte a anys anteriors afavorint la velocitat dels corredors, ja que no hi havia passos estrets ni virats al voltant del Nou Camp.
En aquest moment (km5) vaig percebre que les sensacions que tenia eren algo positives i que el ritme que portava era bo, és a dir, cómode i no excessivament ràpid.

Continuarà ...

dimecres, 4 de març del 2009

Marató Bcn: Capítol 1 (sobre el paper)

Com que les coses a dir després d'un esdeveniment com el viscut i sentit el diumenge passat són infinites, he decidit fraccionar la injecció d'informació que volcaré als missatges d'aquest discret blog, per intenta no deixar-me res que sigui rellevant.
El capítol 1 fa referència a les dades numèriques i la conclusió que es pot treure. "vamos allà".
Temps Oficial
2 h 39' 53"
Temps Real
2 h 39' 46"
Passos i posició al pas quilomètric (cada 5 km)
km5 : 19'10" - 79
km10 : 37'17" - 76
km15 : 56'11" - 68
km20 : 1h15'03" - 65
km25: 1h33'34" - 64
km30: 1h52'10" - 55
km35: 2h11'20" - 50
km40: 2h31'10" - 48
final: 2h39'53" - 47
Parcials cada 5 km
0 - 5 km : 19'04"
5 - 10 km : 18'07"
10 - 15 km : 18'55"
15 - 20 km : 18'52"
20 - 25 km : 18'32"
25 - 30 km : 18'37"
30 - 35 km : 19'10"
35 - 40 km : 19'51"
40 - final : 8'43"
Parcials en mitja
1a. mitja: 1h19'00"
2a. mitja: 1h20'46"
Bé, després d'un empatx numèric, toca treure conclusions, sempre relacionades amb el feedback que faig en tot moment quan penso en la marató i en cada punt d'ella.
Com cada inici de cursa, hom surt una mica més ràpid del que es proposa, i així va ser, ja que inicialment la intenció era sortir a 3'50", tot tenint en compte que al final, havia decicit anar a aquest ritme conservador vist que no les tenie totes sobre el meu estat de forma i sobre el meu estat anímic-físic el mateix matí de la marató.
El parcial al km 5 si que era més ràpid, però no gaire, per tant no implicava cap tipus d'inquietud, però ...
... he de dir que el bon resultat de la marató i la bona marca (pel meu nivell) va ser gràcies a la desisió presa al llarg del km 6 i 7.
En aquell moment, que va durar més d'un km, és a dir, més de 4 minuts, vaig plantejar-me i autoanalitzar le circumstàncies de la cursa, de la meteorologia, de les ganes que tenia de superar-me, de l'esforç que havia fet per estar allà, dels ànims rebuts per la gent pròxima, etc. per finalment decidir tirar endevant, on hi havia un grup força nombrós, però que anava a un ritme més ràpid del que m'havia marcat, en comptes d'anar sol i al ritme establert inicialment.
Així que em vaig "apuntar" al grup i així vaig anar més cómode i mér recolza en tot moment.
El resultat d'aquesta decisió a curt plaç ja es veu en els parcials següents, que en baixada van millorar d'allò més, però que al llarg de tota la cursa eren regulars i bons.
Les sensacions no eren òptimes, però el fet d'anar en grup, d'estar segur de poder fer una bona marató i de saber que he realitzat un bon treball físic van fer que mantinguès el bon ritme i que km a km anés aguantant la velocitat creuer.
La meva marató, en el plantejament agoserat (anar al ritme que anava), la vaig començar a partir del km 36, on el ritme i les ganes d'arribar en bones condicions començaven a xocar.
En aquests km, en bona companyia (en Marcel Zamora i la primera dona), és d'allò més important pensar en arribar una mica mñes lluny amb les mateixes condicions, i així va ser.
S'ha de dir, els números no enganyen, que el rimte va baixar però tot i això no d'una forma alarmant, fet que et porta a motivar-te i a pensar positivament en una arribada animada.
Durant aquest últims km (Circumvalació, plaça Catalunya, Paral.lel, Entença) hi havia moments en el que la ment et demanava córrer més, i s'adelantava respecte al grup, però només uns metres, fins que el cos et deia que no, i tot tornava a la "normalitat" del que quedava de grup.
Al final, als últims metres, l'esforç era per mantenir el ritme més alt possible, i així ho vaig fer, motivat per el coneixement de podes estar per sota de les dues hores i quaranta minuts.
El parcials són regulars, no mostren una devallada importnt del ritme i si ho comparem amb alres corredors, la diferènia de ritme del principi al final és mínima.
Una perdua de 1' i 46" en la segona mitja respecte la primera és molt poc, només cal comparar amb aquells que em preedeixen a la classificació general.
Aquest resultat, de parcials regulars i de devallada mínima als últims kms els atribueixo l'aument del ritme de rodatge respecte a altres anys i al treball de volum superior, al mateix temps que a l'increment de treball a sensacions i necessitats puntuals del cos.
Al capítol 2 (relat, moment al moment).

diumenge, 1 de març del 2009

Si !!! 2 h 39' i un pico llarg.

Objetiu núm. 2 assolit amb èxit.
En fred ja explicaré tot allò que m'ha passat pel cap i per les venes (litres i litres de sang que transportaven multitud de sensacions i pensaments, i una mica d'oxígen)