dissabte, 28 de juny de 2008

carretera cap al cel


Després de molts caps de setmana sortint en bici, avui, hem fet un bon entrenament, i a més a més, el millor de tot ha estat que les forces han arribat pletòriques fins a casa.
Avui és dissabte, per tant la sortida l'hem començat a les 7:30, com sempre (bé, 7:35 per culpa meva). La sortida que en Jaume havia pensat era la de costum, però amb un petita sorpresa a mig camí. Doncs així que hem començat planejant per la N-II cap a Sant Pol de Mar. Aquesta part del recorregut ha estat com les altres vegades, en Jaume marcant el ritme i jo darrera aprofitant l'aspiració. Poc abans d'arribar a Sant Andreu de Llavaneres ens hem creuat amb en Carlos, que després de mitja volta i anar una estona amb nosaltres ha vist que no anava fi i que nosaltres anàvem forts i llavors ens hem separat, amb una prèvia quedada al lloc habitual per a fer una reposició. Així que una vegada a Sant Pol, cap a munt! La sorpresa que en Jaume tenia preparada ha estat una carretera que surt des de Sant Iscle de Vallalta i que puja i puja cap al cel. El principi d'aquesa carretera, després d'un gir cap a la dreta, és d'un percentantge brutal, després suavitza una mica, sense deixar de pujar amb percentatges elevats, peró el millor estava per arribar. Seguiem pujant i "gaudint" dels paratges de la serralada del Montnegre-Corredor, quan hem pogut descansar durant només uns segons gràcies a una petita baixada, i llavors, ens hem encarat a la pujada definitiva cap al cel.
La situació era la següent: Plat de 39 i corona de 23 (el màxim desarrollo que tinc a la bici). La posició evidentment, de peu a la bici, i pedalant amb molt poca cadència. La distància recorregura ha estat d'aproximadament de 2 km amb les mateixes condicions. De tant en tant anava girant el cap per buscar en Jaume, que anava pocs metres darrera meu, fins que després de preguntar-li si giràvem cua ha decidit observar un "caminet de formigues" que hi havia per la vora de la carretera i ha posat peu a terra, així que hem girat hi ens hem quedat amb les ganes de saber fins on arriba la carretera, que semblava que anava cap al cel. Després de donar la volta, la situació ha estat còmica, ja que poques vagades es pateix tant i tant de gust, semblava que anèssim pujant a càmara lenta! No conec gaires carreteres, però aquesta és una pujada que he fet de les que més m'ha exigit.
La baixada, sense deixar d'anar el fre, ràpida i per recuperar les cames. De camí cap a Sant Vicenç de Montalt hem estat comentant la pujada que hem fet i el "caminet de formigues" que ha fet parar en Jaume. Hem agafat un bon ritme, i amb permís d'en Jaume m'he posat davant apretant una mica tant a les pujades com a les baixades, sense deixar de pedalejar, com a mi m'agrada.
Com haviem quedat, en Carlos ens esperava a "boxes", llàstima que no hagi vingut amb nosaltres a la pujada, s'ho haguès passat bé.
De tornada, ja a Mataró, en Carlos ha donat mitja volta cap a la seva destinació final, i en Jaume i jo hem encarat la N-II cap a Barcelona amb ganes d'exprimir les cames encara una mica més. Per tant, la tornada ha estat, amb una mica d'aire a favor, ràpida, això si, notícia! amb unes bones estones jo al capdavant.
Finalment, com que haviem casi tocat el cel, ens hem quedat amb ganes de més kms i hem fet alguna volta pels carrers de Barcelona per allargar la sortida, ja que ben dora ja trepitjàvem asfalt Barceloní, senyal que hem fet una sortida de 115 km aproximats de calitat.