Quin moment els últims minuts previs a la sortida, quan tothom parla del que vol fer, que tothom té un somriure al rostre, que tothom té esperances d'assolir el que s'ha proposat, que tothom pensa en l' "esforç" que ha fet fins arribar al lloc, que tothom agraeix d'una manera o altra a "no se qui" el fet de podes estar al punt de sortida ...
Doncs arriba l'hora i els nervis no són presents, però en canvi l'emoció és tal que durant els primers metres de la marató noto un formigueig general que transcorre per tot el cos i que sense dubte val més que tot l' "esforç" realitzat durant els tres mesos d'entrenaments.
La sortida com cada any, és un moment especial, són moments en que un se n'adona del que ha estat fent i farà aquell dia, una marató!
Els primers kms, ja superat el moment emocionant de l'Av/M.Critina i de la Plaça Espanya, són per anar agafant espai per córrer i per anar mesurant els ritmes marcats amb anterioritat per poder assolir la marca desitjada.
Un cop a la Ctra. de Sants l'espai per poder córrer ja és bo, no al 100%, però permet anar relaxat al ritme preestablert.
Durant aquests moments avances gent i ets avançat, fet normal en quest tipus de cursa, per tant és una situació que no provoca cap tipus d'ansietat.
La cosa canvia quan passat el Camp Nou, per la Diagonal, tothom està al seu lloc (o quasi tothom), és en aquest moment quan retrobo en Xavier i el grup que a priori vol anar a 4' el km. Amb ells m'hi estic uns kms, això si, amb dificultat, ja que les cames em poten una mica més ràpid, i de tant en tant he de posar fré per no excedir-me en el ritme.
Un cop a la Gran Via, al km 12, ja veig que el meu ritme és una mica superior al del grup d'en Xavier i sense voler m'avanço uns metres, fet important, ja que a partir d'aquest moment decideixo deixar-me portar, de forma mesurada pel ritme que em demanen les meves cames i no anar a remolc.
Aquest fet fa que molts moments de la cursa la companyia sigui nul.la i el vagatge per la ciutat sigui en solitari.
Els kms van passant i les sensacions i el ritme segueixen sent òptims, amb els avituallaments personals mil.limetrats i els ànims del club de fans (mon pare i ma mare) que ajuden a posar un toc més que important de motivació als llocs on el públic és escàs.
A l'Av/Meridiana, amb aire en contra, arribo al punt en que freno el ritme i decideixo anar en un grup, per anar més descansat, però aquesta situació no la faig durar gaire ja que al pas pel km 20 torno a decidir anar unicament al ritme que en marquen les cames.
Arribo al pas per la mitja i el crono (ja posaré marques en un altre missatge), és perfecte.
En aquest moment comença una segona part de la marató, no per iniciar la segona mitja, sinó pel canvi de ritme que em marquen les cames, iniciat amb una altre corredor amb el qual tenim una agradable conversa durant 4 o 5 kms.
La baixada per Felip II és ràpia i sense voler ens plantem a la Rbla.Prim, on anem a buscar la Diagonal. A Aquest punt hi trobaré molta gent coneguda, molta, molta, fet que s'agraeix i que fa que aquest sector de kms passin i passin com si res.
Com si res no és l'expressió més adequada, de fet són uns kms d'eufòria col.lectiva i de moments molt emocionants.
Arriba el temut km 30 i les sensacions són tremendes, és a dir, són les mateixes que tenia al km 5, 10, 15, 20 i 25.
És en aquest punt però on la panxa em fa un "toque", però que no portarà a cap circumstància adversa.
Al km 32 aprox, a l'Av/Litoral, és el punt on els ànims de part de la familia s'agraeixen més, ja que s'encara el final de la marató i el paisatge no és gaire atractiu.
Seguim correns i seguim gaudint de barcelona pas a pas. Al km 34 arriba un moment desitjat, l'Ana, la meva dona, m'espera amb l'alegria de sempre (quines ganes tenia d'arribar a aquest punt!).
Circumvalació, km 35, això ja està fet! Les sensacions són excel.lents, vaig avançant gent que va molt més lenta que jo, donant ànims recíprocs aumentem l'esperit d'autosuperació.
És a partir de llavors quan comença el millor de la cursa, el ritme segueix essent el mateix, el públic anima, és nombrós i continu, ja que es passa per Arc de Triomf, Urquinaona, Pl.Catalunya, Catedral, Pl.Sant Jaume, Rambles, Colón ... Tots aquests llocs emblemàtics de la ciutat també son llocs on la gent hi és present, ja sigui intencionadament o per casualitat es troben al lloc i animen als corredors.
Per finalitzar, el Paral.lel de pujada, no comporta cap tipus de sobreesforç i Sepúlveda és una recta en la qual començo a gaudir 'haver fet una marató excepcional, no per la marca, sino per com l'he viscut i com l'he disfrutat en tots els sentits.
Ja a la recta final aixeco els braços buscant a mon pare i gaudeixo de l'eufòria col.lectiva creuant mirades amb tothom.
Passada la meta, buf! Què he fet?! Senzillament he estat 2 hores 46' i 20" en un estat de satisfacció personal i que sobretot he pogut gaudir de forma especial amb tothom.