diumenge, 7 de setembre de 2008

Banyoles 08

Despés de mesos esperant aquest moment, ahir 6 de setembre del 2008 vaig estrenar la temporada de triatló amb el triatló de Banyoles. Va ser un cúmul de tot, retrobaments amb companys de batalla, al mateix temps vaig tenir i notar sensacions que feia anys que no tenia en competició de triatló.
L'inici de la jornada va ser com de costum al voltant de les 8 del matí, l'esmorzar de costum i a fer/buscar coses que tenia penjades i oblidades per la competició. Com ja havia planificat amb anterioritat, el camí cap a Banyoles el vaig iniciar relativament dora, per dinar al lloc de destí amb calma, descansar posteriorment i poder preparar les coses amb calma, com m'agrada fer sempre que vaig a les competicions, ja siguin de triatló o de córrer.
Eren passades les dotze qun vaig arribar, així que anava sobre l'horari previst. Vaig dinar amb calma i després d'un cafetó vaig anar a reposar/relaxar-me a la gespa que hi ha als voltants del llac. Hi hagués estat més estona, però la pluja no m'ho va permetre, així que, després de coincidir amb el club de fans (la familia) vaig començar a pensar i a preparar el material de competició.
La pluja ja feia estona que mullava el terra de forma persistent, i no tenia intenció de parar, per tant, la cursa es preveia sobre mullat. No està malament córrer en mullat, però semspre s'agraeix una jornada més assoleiada i agradable.
Després de preparar bóxes i de fer el camí cap a la sortida xerrant amb en Robert s'apropava el moment de la sortida. Els nervis, encara que no tenia cap tipus de pressió, em feien companyia. Aquests nervis es van esvahir desde el xiulet de sortida. La sortida, com sempre, una mica caòtica per part de l'organització, però no pas per culpa seva.
L'inici de la natació, com que anava a passar-m'ho bé, la vaig fer totalment en un lateral, a l'esquerra, per veure quan respiro cap a la dreta la posició del grup. Vaig començar a rtme, sense anar a tope, i intentant agafar un ritme de creuer cómode que em posiciones dintre del grup. De fet només vaig estar dintre del grup a la part final de la natació, fet que va fer que fes tota la natació molt cómoda. Com que vaig començar a ritme, de mica en mica vaig agafar la velocitat de creuer, fet que em va permetre anar avançant gent fins al mateix moment de sortir de l'aigua, fet molt motivant.
La transició va ser tranquila i sense aglomeracions. Això si, tenia els dorsals i els braços carregadíssims.
La bici ja va se runa altra cosa. Els primers kms van ser fots, juntament amb l'Eloi, que gracies a ell vàrem poder agafar un grup de 4 o 5 que es trobaven davant. Després de formar un grup entre ciclistes que no anàven en grup i algun triatleta que venia molt fort de darrera la cosa es va estabilitzar. De totes maneres sempre hi havia la discusió de que un tira i els altres no, però això ja és cosa de forma física i de que cadascú juga amb les cartes que té.
Tot i que creia i crec que la bici és el que porto menys malament aquesta temporada, va ser sobre ella on vaig patir més i on les pulsacions van pujar més. El màxim sense dubte va ser a mig segment ciclista, on hi ha una pujada prolongada. En aquest moment va ser quan vaig a arribar a témer per perdre el grup, però com que coneixia el circuit vaig treure força de no se on i vaig aguantar per no perdre el grup, fet que haguès representat perdre dos minuts o més a la sgona transició. Ja de baixada, les cames en cremaven, no responien i els bessons els tenia punt de petar. Com que el final era més cómode, pel que fa al terreny, la feina ja la tenia feta i la satisfacció em duia a arribar fins el final.
La segona transició va ser cómoda i lenta per poder calçar-me bé les sabatilles i no tenir posteriorment problemes als peus.
La Cursa a peu va ser cómoda, ja que de bon principi la mentalitat era anar a no patir. Els dos primers kms van ser fàcils, i un cop portava ja una quarta part de la ursa total vaig agafar el ritme de creuer de manera que anava cómode tant de cames com cardiovascularment, ja que la respiració la portava regular. La sorpresa va ser quan vaig veure a gent del grup anterior que anava a un ritme inferior al meu i que de mica en mica la distància ue ens separava era menor. Això i que estava gaudint d'allò més, va fer que la cursa a peu es fes curta. Al final però, sense arribar a baixar el ritme, les energies ja començaven a escasejar, normal tenint en compe el que porto d'entrenamnts. De totes maneres el final va ser bo, ja que vaig avançar a gent que estava a la meva mateixa volta.
Finalment, l'arribada a meta, amb somriure a la boca pel fet d'haver tingut bones sensacions, al mateix temps que havia rcordat sensacions i situacions que feia anys que no tenia.