Passats els 30 kms, les sensacions seguien iguals, el cap però el tenia pensant en els kms en els quals ens aventuràvem.
El respecte a la distància ja començava a ser temor, però, per sobrepassar el moments de cansament i de fatiga, que apareixen em centrava en un únic objectiu (per simplificar les coses), que es tractava de seguir fent el km al mateix ritme, i cóm a molt sense pujar de 4' el km. L'objectiu era a curt plaç, km a km i així, vaig anar fent.
Una moticació extra va ser al km 33, on ma germana em tenia preparat un avituallament sòlid.
Les cames ja anàven soles i només calia pensar en anar fent passa a passa fins a la meta.
Després de passar satisfactòriament toa la façana marítima, era l'hora d'endinçar-se al centre, passant per un entrenyable Arc de Triomf i saludant per última vegada el principal suport logístic passat l'Arc, mon pare, que em tenia preparat un gel que vaig preferir no usar-lo, ja que el cos no m'el demanava.
En aquest tram la gent anima força, fet que s'agraeix. Aquest fet juntament en córrer per les entranyes de la ciutat fa que el kms passin relativment de forma ràpida, això si, tenint present que el final (pParal.lel, Ronda i Sepúlveda) és exigent.