La marató ja la tenia a la butxaca, amb un bon resultat, ja que feia kms que tenia calculat el marge que s'ha de tenir per fer front de desgast del final. Els kms seguien passant, amb la mateixa gent fent companyia (bona senyal) i els que causaven "baixa" era per que no podien matenir el ritme constant portat fins els últims metres. Cada vegada que passava el punt De tant en tant una bufada d'energia recorria el meu cos i m'avançava al grup (el de la primera dona) per testar la possibilitat d'intentar acabar per davant, però després d'uns metres, el cos em deia que el meu lloc era a resguard d'un imponent Marcel Zamora (fent de llebra) i la primera dona. Passada la Plaça Catalunya, i baixant per Portal de L'Àngel vaig recordar les edicions anteriors fet que va fer motivar-me, ja que, amb escreix, anava molt millor, tant físicament, moralment i de temps.
L'esforç final, va arribar pujant pel Paral.lel i agafant Sepúlveda, tot i que el fet d'anar avaçant gent que defallia i el sentir de tant en tant un crit d'ànim d'algú conegut, feia que les cames i el cor només sentíssin les ganes d'esforçar-se més per assolir l'objectiu final.
En arribar ala Plaça Espanya, despres de 42 kms tot allò que et recorre el cos és inexplicable, un cúmul de satisfacció i de pensaments que envolten la ment fan que en moments de màxima fatiga el cap motivi el cos per intenar esgarrapar els últims segons al rellotge, fet que vaig experimentar en veure el rellotge en 2 h 39' i poc en encarar la recta final.
Després de passar el pont de meta, les paraules sobren, només ho pot experimentar aquell qui ho hagi viscut.