diumenge, 22 de març de 2009

capítol 6

Felip II de baixada, passat l'equador de la prova, les coses es començaven a veure d'una altra manera, no negativament, tot el contrari, l'optimisme es feia ressò dins dels meus pensament.
Les ganes de poder saludar a ma mare al tercer avituallament sòlid (pont de Calatrava), em van fer estimular positivament les cames i les sensacions d'estar a gust amb el que feia. Després d'un ok, a seguir correns, com no.
Seguíem passant kms i kms i ja teniem enfocada la Gran Via, ara a l'altre costat de la Plaça de les Glòries. Tota una recta per agafar un ritme i deixar-se portar pel grup.
Gir a l'esquerra Prim a baix per poder afrontar el primer punt crític de la Marató de Barcelona (l'anada i tornada per l'Avinguda Diagonal). Fins aquell moment, kms 26, 27, 28 ... sabia que no hi hauria cap problema per mantenir el ritme, però tmbé era molt conscient que era llavors quan un se n'adona de si va a un ritme que pot mantenir o s'ha excedit. El cap en cap moment d'aquella franja quilomètrica va tenir el pensament de que anava massa ràpid, per tant, senyl que portava un ritme sostenible, com a mínim uns quants kms més.
L'objectiu era mantenir el ritme quilòmetre a quilòmetre, i si s'arribava al 35 a aquell ritme la cosa ja la teniem a la butxaca.
Un bon moment de la cursa va ser arribar al pas del km 30 i mantenir amb el grup la velocitat portada fins el moment
Un no es pot imaginar la satisfacció d'anar passant els kms, adonar-se que vas a gust i anar assolint objectius parcials fins que no t'hi trobes.
Quina passada !!!