Seguim correns, i van passant els metres i metres, les sensacions són bones i el dilema està, com ja he comentat en el primer capítol, el ft d'arriscar i anar en un grup que va una mica més ràpid del plantejat inicialment o anar al ritme prestablert i anar cómode.
La decisió no va ser fàcil ni inmediata, però va ser la bona, no pel resultat final, sinó pel convendiment d'haver fet l'elecció correcta.
Un cop feta l'elecció, va ser el moment d'apretar una mica per agafar el grup el qual anava uns metres més endevant, així ho vaig fer, i tot i el canvi de ritme no em va implicar un esforç de més. Un cop vaig pendre contacte amb el grup, era l'hora de deixar-se portar i gaudir de la cursa i dels bons moments de la Marató, en especial a aquest primers kms, que és on es gaudeix del córrer d'allò més.
El pas cada 3 kms, que era el que em vaig marcar per tenir un control de ritmes seguia essent ràpid, però tot i ser conscient de la velocitat, el convenciment d'anar bé cada vegada era més contundent.
Així vaig arribar, acompanyat d'una bona colla de corredors, a fer contacte amb el grup de la 2a. dona (posteriorment 1a. i guanyadora), fet que va originar la fusió i creació d'un grup realment nombrós queens movíem al voltant d'uns mateixos objectius (marques).
El grup seguia avançant i s'apropava l'hora de tornar a passar per la Plaça Espanya, lloc on els altres anys es començava ralmentla Marató, en separar-se dels 10 km.
Km 9, km 10, km 11, tot seguia sobre rodes, bé, sobre calçat esportiu. Passat el km 12, primer avituallament sòlid acordat amb el meu pare. Tot a la perfecció, excepte que no vàrem coordinar amb l'entrega-recepció del gel que tenia preparat, però per sort, l'Alfred que engrescava el grup amb els seus comentaris d'ànims va tenir prou capacitat de reacció per agafar-lo i passar-me'l. Tot un detall d'un esportista 100%.
La ingesta del gel no va ser total, ja que no volia, ni necessitava carregar l'estómag de feina, tal i com vaig fer amb tots els avituallaments. Val a dir que el tema hidratació, era ben senzill, un parell de glops a cada avituallament líquid era suficient, tenint en comte el bon dia (per córrer)que va fer.
Desde llavors era hora d'encarar la Gran Via, deixar-se portar i anar a buscar el Passeig de Gràcia.
Continuarà ...