aixecant el vol

Tot i els dubtes que sorgeixen respecte a l'estat de les molèsties que han fet que després de la marató tinguès una parada més dilatada de desitjat sembla que estem aixecant el vol.
La precaució per davant de tot.

s'ha acabat

Molts i molts dies de disbauxa (m'ha anat bé), de fer i desfer, d'anar a entrenar i no estar prou convençut de que fer. Tot això s'ha acabat!!!
Ara ja començaré de veritat, definitivament ja és hora de començar a fer trontollar la carretera, a fer de la piscina la meva segona casa i a començar a fer bategar el cor per la façana marítima del Barcelonès.
M'acompanyeu?

capítol 8

La marató ja la tenia a la butxaca, amb un bon resultat, ja que feia kms que tenia calculat el marge que s'ha de tenir per fer front de desgast del final. Els kms seguien passant, amb la mateixa gent fent companyia (bona senyal) i els que causaven "baixa" era per que no podien matenir el ritme constant portat fins els últims metres. Cada vegada que passava el punt

quilomètric, com és normal, tenia més ganes d'arrbar, però l'esforç no havia de decreixer per no llençar per la finestra una preparació de dies, setmanes i mesos.

De tant en tant una bufada d'energia recorria el meu cos i m'avançava al grup (el de la primera dona) per testar la possibilitat d'intentar acabar per davant, però després d'uns metres, el cos em deia que el meu lloc era a resguard d'un imponent Marcel Zamora (fent de llebra) i la primera dona. Passada la Plaça Catalunya, i baixant per Portal de L'Àngel vaig recordar les edicions anteriors fet que va fer motivar-me, ja que, amb escreix, anava molt millor, tant físicament, moralment i de temps.

L'esforç final, va arribar pujant pel Paral.lel i agafant Sepúlveda, tot i que el fet d'anar avaçant gent que defallia i el sentir de tant en tant un crit d'ànim d'algú conegut, feia que les cames i el cor només sentíssin les ganes d'esforçar-se més per assolir l'objectiu final.

En arribar ala Plaça Espanya, despres de 42 kms tot allò que et recorre el cos és inexplicable, un cúmul de satisfacció i de pensaments que envolten la ment fan que en moments de màxima fatiga el cap motivi el cos per intenar esgarrapar els últims segons al rellotge, fet que vaig experimentar en veure el rellotge en 2 h 39' i poc en encarar la recta final.

Després de passar el pont de meta, les paraules sobren, només ho pot experimentar aquell qui ho hagi viscut.

capítol 7

Passats els 30 kms, les sensacions seguien iguals, el cap però el tenia pensant en els kms en els quals ens aventuràvem.

El respecte a la distància ja començava a ser temor, però, per sobrepassar el moments de cansament i de fatiga, que apareixen em centrava en un únic objectiu (per simplificar les coses), que es tractava de seguir fent el km al mateix ritme, i cóm a molt sense pujar de 4' el km. L'objectiu era a curt plaç, km a km i així, vaig anar fent.

Una moticació extra va ser al km 33, on ma germana em tenia preparat un avituallament sòlid.

Les cames ja anàven soles i només calia pensar en anar fent passa a passa fins a la meta.

Després de passar satisfactòriament toa la façana marítima, era l'hora d'endinçar-se al centre, passant per un entrenyable Arc de Triomf i saludant per última vegada el principal suport logístic passat l'Arc, mon pare, que em tenia preparat un gel que vaig preferir no usar-lo, ja que el cos no m'el demanava.

En aquest tram la gent anima força, fet que s'agraeix. Aquest fet juntament en córrer per les entranyes de la ciutat fa que el kms passin relativment de forma ràpida, això si, tenint present que el final (pParal.lel, Ronda i Sepúlveda) és exigent.

enrenaments

Els entrenaments de la nova temporada ja els plasmaré més endevant.

capítol 6

Felip II de baixada, passat l'equador de la prova, les coses es començaven a veure d'una altra manera, no negativament, tot el contrari, l'optimisme es feia ressò dins dels meus pensament.
Les ganes de poder saludar a ma mare al tercer avituallament sòlid (pont de Calatrava), em van fer estimular positivament les cames i les sensacions d'estar a gust amb el que feia. Després d'un ok, a seguir correns, com no.
Seguíem passant kms i kms i ja teniem enfocada la Gran Via, ara a l'altre costat de la Plaça de les Glòries. Tota una recta per agafar un ritme i deixar-se portar pel grup.
Gir a l'esquerra Prim a baix per poder afrontar el primer punt crític de la Marató de Barcelona (l'anada i tornada per l'Avinguda Diagonal). Fins aquell moment, kms 26, 27, 28 ... sabia que no hi hauria cap problema per mantenir el ritme, però tmbé era molt conscient que era llavors quan un se n'adona de si va a un ritme que pot mantenir o s'ha excedit. El cap en cap moment d'aquella franja quilomètrica va tenir el pensament de que anava massa ràpid, per tant, senyl que portava un ritme sostenible, com a mínim uns quants kms més.
L'objectiu era mantenir el ritme quilòmetre a quilòmetre, i si s'arribava al 35 a aquell ritme la cosa ja la teniem a la butxaca.
Un bon moment de la cursa va ser arribar al pas del km 30 i mantenir amb el grup la velocitat portada fins el moment
Un no es pot imaginar la satisfacció d'anar passant els kms, adonar-se que vas a gust i anar assolint objectius parcials fins que no t'hi trobes.
Quina passada !!!

reinici

Ahir diumenge sortida en bici d'uns 100 km.

Quedada amb en Lluis, una agadable coincidència amb en Ciscu Juàrez i companyia i una tornada mogudeta amb el grup del joven79 i un Ciscu que no té rival.

Avui, primer a posar-se a to al gim treballant de tot (4 x 20 al 70%) i una mica de natació.

La natació: 200 crol + 20 x 50 c/50" + 400 p/b c/100 + 100 suaus. Total:1700.

Ara si, capítol 5

Ja fa dues setmanes i un dia de la Marató, i encara la recordo com si fóra ahir.

El córrer per la Gran Via sempre és agradable, per que és "baixada" i per que és recta. Un cop al Passeig de Gràcia vaig poder comprovar que estava pletòric de forces, ja que sense voler vaig avançar uns metres respecte al grup en el que anava. Com que no era qüestió d'arriscar-se més del que ja ho havia fet en decidir d'anar amb el grup, vaig afluixar una mica per tornar a la seva protecció. Passats uns kms ja al carrer Mallorca va venir la primera sorpresa agradable, vàrem fer caça de qui fins el moment de la nostra arribada era la primera noia, que anava custodiada pel Marcel Zamora (no cal presentació). Així, que entre unes coses i altres, el grup es va fer més gran. La primera dona fins el moment anava tocada i no va seguir el ritme així que en Marcel, a partir d'aquell moment, es va apuntar a la "festa" que teníem muntada (uns 15 corredors) amb la que al final seria guanyadora absoluta de la Marató i que marcava un ritme adeqüat.

Un cop a la avinguda Meridiana, la vista va anar encarada a l'obtenció del 2n. avituallament sòlid. Ma mare com un clau al lloc prestablert i a l'hora marcada. Així que una petita desviació respecte al grup per agafar el gel, un què tal? de part de ma mare i la meva resposta d'optimisme-realisme dient que anava bé.

La Meridiana (novetat respecte a altres edicions de la Marató) va ser agradable, ja que era el primer punt on podies veure la gent en ser un camí d'anada i tornada.

Per acabar el capítol, nomenar el gran moment del pas per la mitja, temps 1h 19' 00". Buf, va ser la meva reacció i el pensament en veu alta: mare de Déu!

Capítol 5

El capítol 5 es fa esperar.

Capítol 4 (agraïments)

Un parèntesi d'agraïments.

Dedico aquest resultat, és a dir, hores i hores de temps, multitud de vivències, mil.lers de batecs del meu cor, a tothom que en els bons, els normals i els mals moments ha tingut la paciència d'estar al meu costat.

En especial al club de fans (mon pare i ma mare) i a ma germana & family que a l'hora van fer de suport logístic el mateix dia de la Marató. Remarco la paciència que s'ha de tenir i el suport incondicional que he tingut i en el que em sento inmers al seu costat.

A la resta de la familia per preguntar i reconèixer l'esforç realitzat.

A l'Ana, que amb la seva paciència i el seu positivisme m'ha fet canviar la manera de veure i sentir les coses. A la familia de l'Ana, ara també meva.

Als companys de les batalles en els entrenaments, l'Ana, en Josep M, Enric, Siquem, ... , Luis, Jaume, Luis, Carlos ...

El companys de curses, a l'hora amistats amb ànima esportiva.

Als qui es posen a les meves ordres, Jordi, Lluis, Siquem, Ana, Jaume, Elena, Sandra ...

En definitiva, a tot aquell que en un moment o altre ha coïncidit temporalment i espacialment amb una idea relacionada amb l'esport, la competició i el gaudir d'ella.

Finalment un dels agraïments més profunds cap a la meva àvia, omnipresent al llarg de les maratons que he realitzat anteriorment i a les que realitzaré al llarg de la meva vida esportiva (sempre), la qual es mereix un record a cada segon d'esforç.