dijous, 2 de setembre de 2010

natació

La natació, ara que he tingut temps per pensar en fred com va anar tot, puc considerar que va ser una de les natacions més incòmodes que he fet mai.
L'explicació és ben senzilla ja que a la prova tot i que la participació no és molt nombrosa, el nivell és força similar entre els participants i jo, en aquest cas estic en el gruix, en el "mogollón".
A més a més, cal especificar la poca habilitat que vaig tenir a l'hora de decidir on em col.locaba, ja que a diferència del que acostumo a fer en totes les competicions, vaig decidir col.locar-me al ben mig de la línia de sortida, a segona fila és clar, com em tocava segons rànquing i càstig per haver arribat tard a la reunió tècnica.
Així que un cop al lloc i passats a mans del jutge de sortida, va sonar la botzina i, apa, a patir una mica.
L'entrada a l'aigua va ser relativament còmode, tot i que vaig mig ensopegar amb una roca, però tot això, vaig començar a nedar amb ganes i amb les referències ben agafades.
Als primers metres ja no existien referències i la tècnica i la propulsió que intentes guanyar al llarg de mils i mils de metres a la piscina s'esfumen i es transformen en un cúmul de moviments que tenen com a objectiu intentar no enfonsar-se i intentar desplaçar-se mantenint al màxim la posició horitzontal i evitant cops i enfonsaments.
Fins al primer gir, tot i tenir algun moment de respir va ser una lluita constant contra una colla de malalts del triatló (evidentment jo m'hi afegeixo) que tenien el mateix objectiu que jo.
De mica en mica ens anàvem apropant al primer gir que el podria definir com alguna cosa semblant a un infern ple de braços i cames en continu moviment que amb prou feines et deixen treure el cap per respirar.
Passada aquesta "gran" batalla amb més pena que glòria, el següent objectiu va ser el segon gir que tot i arribar-hi amb més calma i amb el grup una mica més estirat va ser igual de complicat que el primer.
El pitjor ja havia passat i ara l'objectiu dels 1000 metres següents era intentar anar agafant el ritme de creuer màxim al que podia mantenir-me.
Finalitzada la primera volta, un cop vaig aixecar-me per fer el gir, vaig veure alguna de les referències que m'havia marcat (en Cisco Juàrez i en Sergio Garcia). En aquest moment vaig respirar amb una mica més de tranquil.litat ja que tenir-los al costa tot i tenir una molt mala primera volta de natació feia pensar que la cosa no anava tan malament.
La segona volta va ser diferent a la primera, ja que el ritme va ser molt més còmode i ràpid, evidentment, i de mica en mica vaig poder anar trobant bones sensacions. Aquest fet va fer que de mica en mica, parlo de sensacions i des del meu punt de vista, vaig anar avançant algun triatleta i vaig aconseguir sortir de l'aigua millor del que havia sortit a la primera volta.
De camí cap a boxes, ja era conscient que havia fet una natació regular, però que m'havia permès sortir en un grup ampli per poder anar més o menys a gust a la bici.
Les referències que tenia encara estaven controlades.
Un cosa que em va estimular d'allò més bé va ser el fet d'arribar a boxes i veure una bona colla de bici penjades als boxes, senyal que s'havia complert uns dels objectius parcial més importants de la competició.
Fins aquí to va anar força bé, però ...