Passada ja una setmana (com passa el temps!). El triatló de Porto Colom ja queda enrere, però sempre agrada recordar allò que més o menys ha sortit bé.
Bé, per dir-ho d'alguna manera ja que les conseqüències de la caiguda m'han obligat a fer una setmana sobre la marxa pel que fa als entrenaments (entrenant poc) que he aprofitat per descansar per encarar una fase final fins a Zurich amb energies i amb molta motivació.
La cursa en si ja la vaig encarar una mica tocat per una caiguda en moto (ja em val!), però tot i tenir pensaments negatius en certs moment referent a la possibilita de classificar-me o no a elit, conscient de que no m'aportarien res de bo, els vaig modificar i vaig pensar que a nivell de forma física estava prou bé i que per tant un cop a la cursa i amb el respectiu "calenton" de la competició les coses de mica en mica anirien millorant.
Així dons, l'aigua va anar tal i com havia d'anar, sense anar agònic però sense poder anar més ràpid es va acabar aviat. Tot seguit durant la transició em vaig motivar una mica ja que tenia un grup de gent coneguda ben a prop i que de ben segur farien que la bici sortís sola.
A la carretera després d'apretar als primers kms per enxampar el esmentats, el grup no acabava de funcionar.
Les sensacions eren bones i les pujades no implicaven molt desgast físic, però ... a mitja segona pujada, una petita badada i cap al "guadarrail". En definitiva que en un tres i no res ja em trobava assegut a la carretera amb un cop a les costelles, una rascada al costat i a la cuixa, una rascada al braç i la bici amb el seient torçat i la maneta esquerra ben torta.
El primer que em va passar pel cap va ser "Òstia" jeje, després que no tingués mal de veritat, després veure la bici, amb els desperfectes, que eren solucionables, després que el grup marxava, després que podia continuar, i així va ser.
Un cop sobre la bici el grup que ens perseguia quan anava la grup abans de la caiguda el tenia ben a prop i per tant vaig esperar-lo per que un cop en ell començar a motivar a la gent per poder atrapar els de davant.
En aquells moments la fatiga va desaparèixer i el principal era engrescar a la gent per organitzar una bona persecució per atrapar al grup. Ho vàrem assolir per pels, ja a la transició, però l'esforç va valdre la pena.
Un cop a la cursa a peu, dolorit del costat per la caiguda l'objectiu era agafar un bon ritme i intentar fer alguna cosa interessant un cop controlada la posició en que en trobava, que va se a partir del km 5 on ma mare em va dir que anava el 30.
Tenia confiança en avançar posicions ja que no vaig exprimir-me en els primers km, així que sabia que km a km els de davant (ja ho veia) anirien caient. Així va ser i amb un temps de cursa a peu de 36'13" puc estar més que content.
Finalment la posició 22 va ser la buscada, per tant vàrem assolir el que buscàvem, la classificació al Campionat d'Espanya Elit.