Passada la transició, llarga però ràpida i fent una resituació de la cursa vaig poder intuïr en un primer moment com la natació no va ser del tot bona, normal parò. Els noms que escoltava dels ànims eren d'aquells que normalment sonen quan jo ja estic a la bici pedalejant.
No tot era negatiu, ja que amb qui vaig sortir de l'aigua era una bona companyia, en Lluis Aguilar, per anar en bici i fer caça dels grups davanters. Passats els primers metres va aparèixer una altra bona companyia en bici, que era reflex de la natació lenta que vaig fer, l'Oriol Penyarroya.
Estava salvat! A la primera de canvi però, en Lluis va marxar sol i nosaltres vàrem quedar darrera amb la seva referència llunyana i de caçador de víctimes de grups antecessors.
Tot i això gràcies a l'Oriol, vàrem agafar un bon ritme de creuer i de mica en mica un nombre important de triatletes anaven caien a la nostra regularitat, bé, a la regularitet de l'Oriol, ja que tres intents de col.laborar van durar ben poc.
El ritme era el just per anar just, valgui la rebundància, però no sobrat, però el millor estava per venir, ja que al km 30 el grup d'en Lluis el vàrem tenir visualitzat, al mateix temps que el grup de davant. Així que entre unes coses i altres, un grup per davat i un grup per darrera vàrem fer els últims kms a la recerca del gran grup que s'havia format. Així doncs, just a un km de la transició es va fer caça. No del primer és clar!
La sensació, real, era d'anar just en tot moment, però la posició i situació de la cursa va ser en aquell moment millor del que hem podia imaginar.
La segona transició, intentant trobar el camí cap al punt del box sense perdre's va ser ràpida i ja només quedava sobreviure als 10 km de cursa a peu.
Els 10 kms de Banyoles tot i patir; per no estar en el millor moment de forma es gaudeixen, ja que no tens res important entre mans i l'objectiu; sempre és viure una experiència des d'un atre punt de vista tenint com a objectiu passar's-ho d'allò més bé.
El ritme inicial tot i no ser ràpid va fer que les posicions generals fóssin accaptables, però tot i que de mica en mica em vaig anar posicionant millor va arribar un moment, km 3 i pico en el que le molèsties de respiració van fer que el ritme hagués de baixar molt, ben bé fins el km 4,5 aprox, on de mica en mica vaig tornar a agafar un ritme de creuer, tot i que més lent de l'inicial.
Entre salutació i ànims dels més pròxims, els gairebé 40' de cursa a peu van ser del tot divertits i especials tant és així que entre ziga-zaga hi havia la possibilitat de fer una mica de broma.
Tot això és el que dona de si un triatló en el que el plantejament inicial és el mateix de sempre, gaudir; però que per circumstànies físiques i de forma l'autoexigència competitiva desapareix fent que el terme gaudir s'engreixi i deixi pas a sensaciuons i experiències que agrada compartir i que es desenvolupen en una atmosfera especial.
Canviant de tema, avuí he ajudat amb 96 km a en Lluís que ha fet 180!
Demà cursa de 10 km, per "matar" el temps i saludar a gent que veig molt de tant en tant.
La setmana que ve, introduim novetats a la preparació física. Si funcionarà no ho se, però que ens ho passarem bé, segur!