divendres, 13 d’agost del 2010

Zuric, sense temps

Durant aquests dies en que ja he finalitzat les vacances no tinc temps ni per escriure.
Aprofitaré ara que tinc una estona, robant el temps, per fer una petita crònica de Zuric (que ja toca!).
El viatge a Zuric, com tots aquests viatges en els que un té diferents objectius, competir i fer vacances, sempre són esperats per varies raons que no nomenaré ja que no cal.
Anem al gra. En el tema entrenaments precompetició, per causes meteorològiques i logístiques van ser els justos, però correctes, ja que el divendres vaig córrer una hora suau, vaig nedar 15' més suaus i el dissabte vaig fer 30' de trote encara més suaus, més que res per posteriorment fer uns bons estiraments.
En el tema descans i menjar, vaig fer bondat i tot va anar aproximadament com m'havia proposat.
Per tant, tot era a punt pel dia de la competició i els ànims estaven en un nivell molt alt, ja que sabia que seria una competició especial, en un lloc especial i en companyia de la gent més especial que tinc al meu voltant.
El diumenge, el gran dia, l'hora de llevar-se va ser força raonable, l'esmorzar dins de la normalitat i els detalls que envolten els previs de la competició eren favorables.
Un cop envoltats de l'esperit d'un Ironman tot era un goig de felicitat i de ganes de passar's-ho d'allò més bé. Els amics, col.legues i sobretot la familia fan que aquests moments siguin molt especials.
En el moment de la sortida tot era un cúmul de pensaments que m'aportaven relaxació. Aquesta relaxació només la tens en competicions com aquestes, en les que amb l'únic que t'has de fixar és en fluïr al llarg d'unes quantes hores i gaudir de les bones i no tan bones sensacions i experiències que t'acompanyen i t'han acompanyat al llarg de les innombrables hores d'entrenament.
La natació, dos voltes, va ser molt cómode, en especial la segona volta que vaig poder fer una bona amistat amb l'aigua del llac, ja que seguint els peus d'un competidor vàrem assolir una velocitat de creuer cómoda i ràpida. Això si, el fet de sortir i veure que estàs força davant als inicis i al llarg de tot el recorregut de la natació et fa sentir i tenir sensacions de satisfacció.
Un cop a la transició, veure que tot els boxes estan plens de bicis et dóna un punt de motivació. Motivació que creix quan t'engresquen i t'animen aquells qui t'acompanyen.
La bici, com sempre, va ser cómode, mantenint posicions i mantenint un ritme interessant, tant en el pla com en les pujades. Les sensacions van ser molt bones fins al km 130 aproximadament, a partir de llavors les sensacions van començar a no ser-ho tan.
El ritme va baixar i les cames ja van començar a queixar-se una mica.
Anímicament vaig quedar una mica tocat, però el fet d'anar passant kms i veure que perdia menys del que em podia imaginar em va fer recuperar els ànims.
El pitjor moment de la bici però, va ser tot just començar per segona vegada el mur, al km 170, ja que tal i com m'havia passat al Challenge el quàdriceps esquerra va començar a enrampar-se. Tot i això, el canvi de posició i el fet d'estar a pocs minuts del final de la bici va fer que em recuperès fins arribar a la transició per córrer amb força física i psicològica.
La transició de la bici va ser molt especial, com tota T2 d'un Ironman i els ànims de la gent i dels familiars ho van fer realment màgic.
L'inici del córrer no va ser traumàtic, fet que va fer que els primers 10 km sortíisin a 43'50" (amb parada tècnica per buidar), el ritme és el que tenia previs seguir tota la marató, i així es presumia al llarg de la primera meitat del recorregut ja que el segon quart de la cursa (10,5 km) el vaig fer en 47 minuts i pico.
Les sensacions eren bones i no tenia problemes per anar "lleuger" i fresc.
A partir de llavors però, als volts del km 25 les forces van començar a reduïr-se fent que les sensacions no fòssin tan bones.
El gran error que vaig fer al llarg del segon i tercer segment d'aquest Ironman va ser no ingerir suficients gels, fet que va traduïr-se en una baixada de xispa del km 25 al 40 aproximadament.
Al final una bona ingesta de gel juntament amb l'eufòria del final de cursa va fer que els últims kms fòssin d'allò mes increïbles.
Aquest error va fer que fes la marató en 3 h 15' quan per preparació i per forma física l'haguès pogut realitzar en 3 h - 3 h 05'.
Aquest detall fa que tot i realitzar una bona competició em quedès el regust de no poder arribar a la marca final que haguès pogut assolir.
Aquest Ironman però, ha estat una experiència que sempre recordaré amb molt bon regust. Els motius , infinits.