Águilas

Un cap de setmana 100%.

Sintetitzant: A les 8:30 del dissabte recollida de dues furgonetes per baixar cap a Águilas amb 11 triatletes i les corresponents bicis. Parada a Reus per acabar de recollir a es membres de l'equip i carretera i manta cap a destí. Arribada a les 16:00 i dinar a hotel. 17:30 Reconeixement del circuit amb la bici i recollida de dorsals. A les 20:00 remullada a la platja per relaxar-se del viatge. Sopas a les 22:00 i a dormir. Diumenge toc de campana a les 9:00. Esmorzar, preparatiu i a animar a les noies a les 11:00. Un petit calentament de 15' de trote suau. Descansar una estona a l'hotel i cap al "mogollo". Deixem les coses al seu lloc i a calentar a l'aigua, que últimament necessito ben bé uns 500 m per començar a estar despert.

La sortida 12:45, va ser ràpida, amb uns 90 paricipants es presumia cómoda, però no es va complir. Com que no es tracta d'un passeig per mirar el fons marí, el primer tram de natació (primera boia) va ser un continu intentar agafar posicions. Un cop superada la primera, encarant la segona boia el grup anava una mica més estirat, però tot i això, encara no vaig poder nedar cómode. Passada la segona i dirigint-nos ja cap a platja, cadascú ja tenia la posició agafada, i l'objectiu ja el teniem complert, tot i que de mica en mica el grup de natació que tenia davant s'anava allunyant, però sabia que estava més o menys ben col.locat.

La transicó ràpida i un cop sobre la bici ja considerava tenir gran part de la feina feta. En pocs kms el grup és va fer nombrós, uns 30 triatletes.

Va ser a la bici on vaig apretar una mica més que als altres segments per intentar trencar el grup i procurar que no ens trapèssin més grups per darrera, ja que a la cursa a peu n o tenia cap possibilitat de fer un bon temps. Tot i anar tirant durant la primera de les dues voltes i respondre als atacs dels agoserats, el grup es va mantenir intacte fins al final.

La segona transició, baixant 2n o 3r de la bici, per evitar entrebancs i sorpreses també la vaig fer força ràpida.

Un cop a la cursa a peu, l'objectiu era acabar. Ja a la primera recta de 1,2 kms ja vaig veure que les campanes no sonarien i van cmençar a avançar-me tratletes, ben bé una vintena. Això si, jo ja estava satisfet, ja que amb el que prto sobre no es pot demanar més, de moment.

espectatives complertes

Tal i com es podia un imaginar, les espectatives d'espectacle, d'emocions, d'experiències emotives, de superacions personals que vaig trobar a Lanzarote (Ironman) es van complir amb molt d'escreix.

L'atmòsfera (ambient) que s'hi respira ja es diferent a la que et pots trobar a qualsevol altra competició, però el millor de tot és la suma de totes les diferents històries personals que coincideixen en l'espai i el temps.

L'espai, sense paraules, Lanzarote. El temps, un espai linial al llarg de 17 hores, que en algun cas és superior i que finalitza amb l'arribada de l'últim participant (ja sigui dins del control o no).

Sense dubte un dels millors moments és l'arribada, on les vivències, la familia, els sacrificis, els bons moments (també els no tan bons), l'esforç, etc, s'ajunten per tenir la gran satisfacció d'haver finalitzat un projecte ambiciós que a la majoria de casos són fruit d'una superació personal d'incalculable valor per a cada participant.

L'any 2010, potser repetim, però com a participant. Ganes i motivació hi ha, però és una desició que s'ha de pendre en fred.

anar fent, com sempre menys del que a un li agradaria

Anar fent, xino xano, de mica en mica, de gota en gota.

No puc fardar d'entrenaments realitzats però si tinc una certa continuitat que sempre son punts a favor.

Cal dir que de les temporades que porto carregades a les cames i als braços, aquesta és la que porto més retrassada tenint en compte les dates ens que ens trobem. Aquest fet potser preocupant, i de fet ho és, però com que la temporada forta serà al setembre i octubre, ja no ho és tant.

Demà cap a Lanzarote a fer d'espectador i a gaudir d'un dels majors espectacles esportius (sense cap mena de dubte) dels que es poden gaudir i sentir.

gran estrena (bé, això espero)

Ja tinc data d'estrena per la temporada de Triatló.

Com he d'exhaurir la inconsciència que tinc en àmbits que m'ho permeten, he decidit començar la temporada de triatló de forma contundent.

En definitiva, perque us aneu fent a la idea, Classificatori pel Campionat d'Espanya a Águilas, el 31 d'aquest mateix mes.

Coses a favor: És sprint, anem en grup, sempre és més motivant i . . . ja no hi ha res més a favor.

Coses en contra: Vaig una mica peix en tot, és a dir, a l'aigua, a la bici i encara més en el córrer. No porto ritme competició. Classificatori en Èlit (amb les "fieras"). La recuperació de la lesió dubtosa, només porto rodatges . . .

Però el més important no és això, sino que és una motivació que feia temps que buscava.

inici de setmana

L'inici de setmana ha estat tranquil, el dilluns descans.

Ahir dimarts 62 km de bici amb dos portets amb 2 h 03', 30' de gim i 500 de piscina per relaxar. Avui 3500 de piscina nedant llarg i havent de parar per atac de tos per l'excès de clor (feia any que no em passava), després d'un matí fent de llenyataire.

Demà sortida pel matí de 85 km en bici i per la tarda ja veurem.

fe numèrica

Després de molts dubtes (que encara són presents), em recolzo als fets per determinar que ja estic en bon camí per començar a pensar en competicions del que em pertoca, el triatló.

He mirat el que he estat fent aquestes últimes setmanes d'entrenaments i de sessions, i les xifres son interessants, o com a mínim denoten una certa regularitat que encara no he interioritzat psicològicament, tot arribarà.

Evidenment les xifres i els entrenaments no són el que eren, però de ben segur que s'hi aproximarant més endevant.

Aquesta setmana que deixem enrera ha estat la més profitosa ja que han sortit dos sessions de gim, 15900m de natació en 5 sessions, 150 km de bici en dos dies i él més important, 24-26 km de córrer en 3 sessions de 40'.

No les tinc totes, serà per que arriba un moment que escoltes massa el teu cos, però sembla que les molèsties no tenen intenció de sortir ni de fer acte de presència.

Apa! Com ja he dit alguna vegada, comença l'espectacle!!!

aixecant el vol

Tot i els dubtes que sorgeixen respecte a l'estat de les molèsties que han fet que després de la marató tinguès una parada més dilatada de desitjat sembla que estem aixecant el vol.
La precaució per davant de tot.

s'ha acabat

Molts i molts dies de disbauxa (m'ha anat bé), de fer i desfer, d'anar a entrenar i no estar prou convençut de que fer. Tot això s'ha acabat!!!
Ara ja començaré de veritat, definitivament ja és hora de començar a fer trontollar la carretera, a fer de la piscina la meva segona casa i a començar a fer bategar el cor per la façana marítima del Barcelonès.
M'acompanyeu?

capítol 8

La marató ja la tenia a la butxaca, amb un bon resultat, ja que feia kms que tenia calculat el marge que s'ha de tenir per fer front de desgast del final. Els kms seguien passant, amb la mateixa gent fent companyia (bona senyal) i els que causaven "baixa" era per que no podien matenir el ritme constant portat fins els últims metres. Cada vegada que passava el punt

quilomètric, com és normal, tenia més ganes d'arrbar, però l'esforç no havia de decreixer per no llençar per la finestra una preparació de dies, setmanes i mesos.

De tant en tant una bufada d'energia recorria el meu cos i m'avançava al grup (el de la primera dona) per testar la possibilitat d'intentar acabar per davant, però després d'uns metres, el cos em deia que el meu lloc era a resguard d'un imponent Marcel Zamora (fent de llebra) i la primera dona. Passada la Plaça Catalunya, i baixant per Portal de L'Àngel vaig recordar les edicions anteriors fet que va fer motivar-me, ja que, amb escreix, anava molt millor, tant físicament, moralment i de temps.

L'esforç final, va arribar pujant pel Paral.lel i agafant Sepúlveda, tot i que el fet d'anar avaçant gent que defallia i el sentir de tant en tant un crit d'ànim d'algú conegut, feia que les cames i el cor només sentíssin les ganes d'esforçar-se més per assolir l'objectiu final.

En arribar ala Plaça Espanya, despres de 42 kms tot allò que et recorre el cos és inexplicable, un cúmul de satisfacció i de pensaments que envolten la ment fan que en moments de màxima fatiga el cap motivi el cos per intenar esgarrapar els últims segons al rellotge, fet que vaig experimentar en veure el rellotge en 2 h 39' i poc en encarar la recta final.

Després de passar el pont de meta, les paraules sobren, només ho pot experimentar aquell qui ho hagi viscut.

capítol 7

Passats els 30 kms, les sensacions seguien iguals, el cap però el tenia pensant en els kms en els quals ens aventuràvem.

El respecte a la distància ja començava a ser temor, però, per sobrepassar el moments de cansament i de fatiga, que apareixen em centrava en un únic objectiu (per simplificar les coses), que es tractava de seguir fent el km al mateix ritme, i cóm a molt sense pujar de 4' el km. L'objectiu era a curt plaç, km a km i així, vaig anar fent.

Una moticació extra va ser al km 33, on ma germana em tenia preparat un avituallament sòlid.

Les cames ja anàven soles i només calia pensar en anar fent passa a passa fins a la meta.

Després de passar satisfactòriament toa la façana marítima, era l'hora d'endinçar-se al centre, passant per un entrenyable Arc de Triomf i saludant per última vegada el principal suport logístic passat l'Arc, mon pare, que em tenia preparat un gel que vaig preferir no usar-lo, ja que el cos no m'el demanava.

En aquest tram la gent anima força, fet que s'agraeix. Aquest fet juntament en córrer per les entranyes de la ciutat fa que el kms passin relativment de forma ràpida, això si, tenint present que el final (pParal.lel, Ronda i Sepúlveda) és exigent.