El córrer per la Gran Via sempre és agradable, per que és "baixada" i per que és recta. Un cop al Passeig de Gràcia vaig poder comprovar que estava pletòric de forces, ja que sense voler vaig avançar uns metres respecte al grup en el que anava. Com que no era qüestió d'arriscar-se més del que ja ho havia fet en decidir d'anar amb el grup, vaig afluixar una mica per tornar a la seva protecció. Passats uns kms ja al carrer Mallorca va venir la primera sorpresa agradable, vàrem fer caça de qui fins el moment de la nostra arribada era la primera noia, que anava custodiada pel Marcel Zamora (no cal presentació). Així, que entre unes coses i altres, el grup es va fer més gran. La primera dona fins el moment anava tocada i no va seguir el ritme així que en Marcel, a partir d'aquell moment, es va apuntar a la "festa" que teníem muntada (uns 15 corredors) amb la que al final seria guanyadora absoluta de la Marató i que marcava un ritme adeqüat.
Un cop a la avinguda Meridiana, la vista va anar encarada a l'obtenció del 2n. avituallament sòlid. Ma mare com un clau al lloc prestablert i a l'hora marcada. Així que una petita desviació respecte al grup per agafar el gel, un què tal? de part de ma mare i la meva resposta d'optimisme-realisme dient que anava bé.La Meridiana (novetat respecte a altres edicions de la Marató) va ser agradable, ja que era el primer punt on podies veure la gent en ser un camí d'anada i tornada.
Per acabar el capítol, nomenar el gran moment del pas per la mitja, temps 1h 19' 00". Buf, va ser la meva reacció i el pensament en veu alta: mare de Déu!